La utilització del dopatge com a eina
esportiva es veu fonamentada, no només per les demandes esportives pròpies,
sinò també pels requeriments socials que es fan hui per hui a l'esport. Per
això, diferents autors diuen que es fa necessari prohibir l'ús de les substàncies dopants per tal de protegir
l'esport i els esportistes.
L’espectacle, com una forma de
representació cultural, ha afectat l’esport i ha fet que es transforme en el
que es diu esport-espectacle. Aquesta nova versió s’estructura, segons Montero
y Barbod (2001), en la comercialització de l’esport on prima la productivitat
comercial i econòmica de les modalitats; els interessos de l’economia i els
patrocinadors, que volen que es retorne econòmicament la seua inversió amb la
venda de productes com ara roba o materials esportius; l’augment de l'interés dels
espectadors, tant amb la demanda d’activitats esportives per a practicar com
per a veure a la televisió; i l’esport en els mitjans de comunicació, amb un potencial de difusió tan gran que les
competicions s’adapten al requeriments dels mitjans per a la seua retransmisió
amb la resultant pèrdua d’autonomia dels equips.
L’esportista, per la seua banda, també
sofreix certes pressions socials que el duen a utilitzar aquestes substàncies
per aconseguir importants quantitats de diners que li permeten viure i
continuar amb el seu esport, per a obtindre reconeixement social com a personatge o heroi i,
per últim, per la satisfacció personal de millorar i ser reconegut (Montero y
Barbod, 2001). A més, les exigencies físiques que sofreixen els esportistes amb competicions cada vegada més exigents i amb un calendari molt comprimit fan plantejar-se la possibilitat de recurrir a les substàncies dopants per a donar el màxim en cadascuna de les competicions. No es poden permetre el fracàs perquè els seu futur depèn del seu rendiment. Els esportistes es veuen pressionats per la necessitat de millorar les seues habilitats i les seues capacitats per a les competicions asolint més hores de treball fisic i amb molta més intensitat en l'entrenament i, cada vegada més, des de edats més tempranes.
Des del punt de vista de la salut,
prendre aquestes substàncies pot tindre conseqüències greus ja
que moltes d'elles alteren el funcionament habitual del cos i el modifiquen
per a rendir més en perjudici de les estructures biològiques.
En oposició a aquesta teoria, existeix
una altra que diu que el dopatge hauria de ser permés en l’esport. Segons,
Tamburrini (2011), les bases sobre les que s'entén la prohibició del dopatge no
tenen justificació suficient perquè elles mateixes entren en contradicció.
S’argumenta que aquestes substancies
són perjudicials per a la salut, però, només quan es prenen contínuament i no en
períodes puntuals per a augmentar el rendiment esportiu i, a més, molts del
exercicis que actualment s’utilitzen per a l’entrenament causen lesions greus fins i tot per a tota la vida. A més, no existeix una regulació estàndard. Tot i que
existeixen llistes amb substàncies dopants del COI, les federacions son les que
prenen les decisions per a les substàncies dopants. Així, una substància pot
considerar-se dopatge en un esport però no en un altre.
Altre argument a favor s’explica en la
irracionalitat de defendre que hi ha esportistes que són referents socials per
als joves i que si se'ls permet dopar-se, els joves també ho faran. Però, en primer lloc, es confon el dopatge
amb l’ús de drogues recreatives. Tanmateix, un esportista drogat no és el mateix que
un esportista dopat. Les drogues afecten negativament el rendiment físic,
psicològic i mental i el dopatge busca augmentar-lo. A més, molts esportistes
consumeixen substàncies com l’alcohol i el tabac i en aquests casos no pareix
que els que es posicionen contra el dopatge tinguen moltes objeccions.
D'altra banda, es justifica la prohibició dient que es crearien diferències entre els esportistes dopats i el que no es dopen, creant una competició injusta i desigual. Tot i això, és la prohibició del dopatge la que crea les desigualtats perquè hi ha esportistes que es dopen assumint el risc que comporta i altres que no, començant des d'una posició desigual. A més a més, en contra d'aquest argument de la desigualtat existeix el panorama actual de material esportiu. No tot el món participa amb material esportiu amb les mateixes característiques i parteixen amb diferents oportunitats des de l'inici, però, en aquest cas existeix una normalització social de desigualtat amb el material esportiu que fa possible aquesta realitat. Si de veritat volguérem que tothom participe amb les mateixes oportunitats, hauriem de fer esport sense roba ni sabatilles.
Aleshores, penseu que el dopatge hauria de continuar prohibint-se o, pel contrari, penseu que hauria de ser una opció
lliure?
Bibliografía
