Algunes polèmiques recents

Durant els últims dies, al món del futbol, han aparegut algunes declaracions polèmiques. Primer, l’entrenador italià Arrigo Sachi va causar una gran sorpresa i indignació a l’afirmar que “hi ha massa jugadors negres en les categories inferiors” del futbol italià. Davant l’enrenou mediàtic que es va originar, es va intentar disculpar assegurant que no era racista i que simplement havia volgut dir que el futbol italià estava perdent l’orgull i la identitat nacional, empitjorant encara més la situació.

Un parell de dies després, el també entrenador italià, Fabio Capello, també provocava la indignació de les xarxes socials. Preguntat pel debat que ha tingut lloc en la premsa al voltant de l’Atlètic de Madrid i la seua excessiva duresa en els partits, assegurava que “l’Atlètic no és un equip violent, que el futbol no és per a mariquites”.

Per últim, el passat cap de setmana, tenia lloc a l’estadi del Betis un episodi completament lamentable i d’una gravetat molt major. Alguns dels ultres d’aquest equip entonaren càntics de recolzament a un dels seus jugadors, imputat per maltractaments a la seua parella sentimental, fent apologia de la violència de gènere: “Rubén Castro alé, Rubén Castro alé, no fue tu culpa, era una puta, lo hiciste bien”. La Fiscalía ha obert una investigació per les possibles conseqüències penals que puguen tenir aquests càntics.

¿Què en penseu de les declaracions d’aquests dos entrenadors? ¿Creieu que inciten al racisme, en el cas del primer, i l’homofòbia, en el cas del segon? I en relació amb el lamentable episodi a l’estadi del Betis, ¿què creieu que cal fer davant d’aquestes actituds? ¿Creieu que aquest tipus de comportaments a les grades haurien de ser durament sancionats?

Unidos por un sueño

En aquest post vos demanem que veieu la seguent pel·licula:

Títol en Castellà: Unidos por un sueño
Títol original: Der ganz große Traum
Any: 2011
Duració: 113 min.
País: Alemanya
Director: Sebastian Grobler
Repartiment: Daniel Brühl, Burghart Klaußner, Justus von Dohnányi, Kathrin von Steinburg,Thomas Thieme, Jürgen Tonkel
Sinopsis: El joven profesor Konrad Koch es elegido para enseñar inglés en una regia y disciplinada escuela alemana de finales del siglo XIX. El reformador director de la institución Von Merfeld ha contratado a Koch como uno de los primeros profesores de inglés dentro de la caduca institución, con el fin de introducir un nuevo vigor en ella. Pronto, Koch se da cuenta de lo necesario que es introducir muchas otras reformas. (FILMAFFINITY)


Una vegada vista, heu de donar el vostre punt de vista de la pel·lícula. No es tracta de fer un resum de la pel·lícula sinò que heu de comentar o criticar alguns del aspectes que apareixen.

Els valors en l'esport

Sovint sentim parlar dels valors que transmet l'esport però, són aquests valors sempre positius? Com afirma Brune (1999), l'esport practicat de forma sana representa un cert nombre de valors apreciables com ara el companyerisme, l'auto-superació o el respecte pel rival però, en canvi, com a espectacle modern mundialitzat aprecia per damunt de tot els valors propis que articulen la ideologia liberal, com ara l’absolutisme de la competició, el culte als resultats, l’acumulació continuada de victòries com a deure o el dret d’enganyar dissimuladament.

És cert que en l'esport trobem moltes vegades actituds positives que ens fan creure en el gran potencial d'aquest a l'hora de transmetre valors desitjables, que podríem recollir en el concepte de "fair-play". Tanmateix, sembla que avui en dia l’eficiència, la competitivitat i el resultat és allò que predomina en moltes ocasions, l’objectiu final en l’esport. Així, desgraciadament, aquesta obsessió desmesurada i constant per l’obtenció de la victòria fa que moltes vegades es difuminen els límits d’allò que és legítim i d’allò que és il•legítim, o pitjor, que en nom del triomf final es legitime qualsevol camí que permeta assolir-lo, com ara enganyar l'àrbitre, fer mal intencionadament a un rival, etc.

A continuació teniu dos vídeos on podem observar les dues vessants. En el primer, un equip va a tornar-li la pilota al contrari després d'un bot neutral (acció de "fair-play" que es sol fer en el futbol) però un dels jugadors s'aprofita de la situació, agafa la pilota i marca un gol quan cap dels defenses contraris s'ho esperen, ja que creuen que van a tornar-los la pilota, També podem trobar, per desgràcia, multitud de vídeos que contenen agressions a jugadors o àrbitres. 

En canvi, en el segon vídeo podem veure com el corredor Iván Fernández, quan el seu rival que anava primer s'havia parat pensant que ja havia acabat la carrera, en compte d'avançar-lo i guanyar l'acompanya fins la meta i el deixa entrar primer.

Què vos semblen els vídeos? Creieu que en l'esport val qualsevol cosa per tal d'aconseguir la victòria o, en canvi, caldria fomentar més les actituds esportives i restar-li importància al resultat final?

Referències:

Brune, F. (1999). Un resumen de la condición humana. En S. Segurola (ed.) Fútbol y pasiones políticas (pp. 19-26). Barcelona: Debate.

Què hi ha darrere del dopatge?

El diccionari de l'AVL defineix dopatge com “Administrar productes farmacèutics estimulants o excitants (a un esportista o a un animal) per a augmentar el rendiment en una competició.”

La utilització del dopatge com a eina esportiva es veu fonamentada, no només per les demandes esportives pròpies, sinò també pels requeriments socials que es fan hui per hui a l'esport. Per això, diferents autors diuen que es fa necessari prohibir l'ús de les substàncies dopants per tal de protegir l'esport i els esportistes.

L’espectacle, com una forma de representació cultural, ha afectat l’esport i ha fet que es transforme en el que es diu esport-espectacle. Aquesta nova versió s’estructura, segons Montero y Barbod (2001), en la comercialització de l’esport on prima la productivitat comercial i econòmica de les modalitats; els interessos de l’economia i els patrocinadors, que volen que es retorne econòmicament la seua inversió amb la venda de productes com ara roba o materials esportius; l’augment de l'interés dels espectadors, tant amb la demanda d’activitats esportives per a practicar com per a veure a la televisió; i l’esport en els mitjans de comunicació, amb un potencial de difusió tan gran que les competicions s’adapten al requeriments dels mitjans per a la seua retransmisió amb la resultant pèrdua d’autonomia dels equips.

L’esportista, per la seua banda, també sofreix certes pressions socials que el duen a utilitzar aquestes substàncies per aconseguir importants quantitats de diners que li permeten viure i continuar amb el seu esport, per a obtindre reconeixement social com a personatge o heroi i, per últim, per la satisfacció personal de millorar i ser reconegut (Montero y Barbod, 2001). A més, les exigencies físiques que sofreixen els esportistes amb competicions cada vegada més exigents i amb un calendari molt comprimit fan plantejar-se la possibilitat de recurrir a les substàncies dopants per a donar el màxim en cadascuna de les competicions. No es poden permetre el fracàs perquè els seu futur depèn del seu rendiment. Els esportistes es veuen pressionats per la necessitat de millorar les seues habilitats i les seues capacitats per a les competicions asolint més hores de treball fisic i amb molta més intensitat en l'entrenament i, cada vegada més, des de edats més tempranes.

Des del punt de vista de la salut, prendre aquestes substàncies pot tindre conseqüències greus ja que moltes d'elles alteren el funcionament habitual del cos i el modifiquen per a rendir més en perjudici de les estructures biològiques.

En oposició a aquesta teoria, existeix una altra que diu que el dopatge hauria de ser permés en l’esport. Segons, Tamburrini (2011), les bases sobre les que s'entén la prohibició del dopatge no tenen justificació suficient perquè elles mateixes entren en contradicció.

S’argumenta que aquestes substancies són perjudicials per a la salut, però, només quan es prenen contínuament i no en períodes puntuals per a augmentar el rendiment esportiu i, a més, molts del exercicis que actualment s’utilitzen per a l’entrenament causen lesions greus fins i tot per a tota la vida. A més, no existeix una regulació estàndard. Tot i que existeixen llistes amb substàncies dopants del COI, les federacions son les que prenen les decisions per a les substàncies dopants. Així, una substància pot considerar-se dopatge en un esport però no en un altre.

Altre argument a favor s’explica en la irracionalitat de defendre que hi ha esportistes que són referents socials per als joves i que si se'ls permet dopar-se, els joves també ho faran. Però, en primer lloc, es confon el dopatge amb l’ús de drogues recreatives. Tanmateix, un esportista drogat no és el mateix que un esportista dopat. Les drogues afecten negativament el rendiment físic, psicològic i mental i el dopatge busca augmentar-lo. A més, molts esportistes consumeixen substàncies com l’alcohol i el tabac i en aquests casos no pareix que els que es posicionen contra el dopatge tinguen moltes objeccions. 

D'altra banda, es justifica la prohibició dient que es crearien diferències entre els esportistes dopats i el que no es dopen, creant una competició injusta i desigual. Tot i això, és la prohibició del dopatge la que crea les desigualtats perquè hi ha esportistes que es dopen assumint el risc que comporta i altres que no, començant des d'una posició desigual. A més a més, en contra d'aquest argument de la desigualtat existeix el panorama actual de material esportiu. No tot el món participa amb material esportiu amb les mateixes característiques i parteixen amb diferents oportunitats des de l'inici, però, en aquest cas existeix una normalització social de desigualtat amb el material esportiu que fa possible aquesta realitat. Si de veritat volguérem que tothom participe amb les mateixes oportunitats, hauriem de fer esport sense roba ni sabatilles.

Aleshores, penseu que el dopatge hauria de continuar prohibint-se o, pel contrari, penseu que hauria de ser una opció lliure?

Bibliografía

Montero, J.A. y Barbod, S. (2001). El problema del dopaje desde la sociología del deporte. Un marco teórico de análisis. Apunts, 64, 54-62.

Tamburrini, C. (2011). ¿Qué tiene de malo el dopaje? Dilemata, 5, 45-71.

La nova reforma universitària

El passat 30/01/2015, el Consell de Ministres aprovava la nova reforma universitària i, malgrat no ser un tema relacionat directament amb l'Educació Física, hem considerat convenient realitzar un post al respecte, ja que alguns de vosaltres ens heu preguntat al respecte. A més a més, molts arribareu pròximament a la Universitat i creiem que és important que esteu informats d'allò que pot suposar aquesta reforma. 

Des de la reforma universitària coneguda com el Pla Bolonya, que a l'Estat espanyol es va acabar d'implantar en la seua totalitat l'any 2010, els antics títols de Llicenciatura (5 anys) i Diplomatura (3 anys) han passat a ser títols de Grau de 4 anys, a excepció d'alguns casos concrets com ara Medicina o Arquitectura, que mantenen una major duració. Aquesta reforma va unificar la duració de la majoria de les titulacions universitàries i, actualment, per equiparar-se a les antigues llicenciatures de cinc anys, cal cursar quatre anys de Grau i un any de Màster (4+1), aquest últim a un preu notablement més elevat. Aquest fet, juntament amb el desmesurat augment de les taxes universitàries que s'ha produït en els darrers anys, ha provocat un important encariment de la formació universitària.

Ara, a penes cinc anys després de la implantació del Pla Bolonya, la nova reforma universitària del Ministre Wert que compta amb el rebuig i la desaprovació de la gran majoria de la comunitat educativa, instaura que els actuals Graus passen a ser de 3 anys, mentre que els Màsters passen a ser de 2 (3+2). El següent vídeo mostra les opinions d'alguns estudiants universitaris:

A continuació, vos faré un resum de l'evolució del sistema universitari en els últims anys i, com que les taxes poden variar entre un 15 i un 25% en funció de la Comunitat Autònoma, em basaré en els preus públics que han fixat les universitats valencianes i que jo mateix he experimentat: amb les antigues llicenciatures, una formació universitària de cinc anys de duració podia tenir un cost d'entre 4.000 i 5.000 euros. El Pla Bolonya, l'augment de les taxes universitàries i el desmesurat cost dels Màsters ja ha fet que aquesta xifra augmente considerablement fins a l'entorn dels 8.000 euros: uns 5.000 pels quatre anys de Grau i entre 2.500 i 3.000 per un any de Màster, això en els casos més econòmics. Ara, amb la nova reforma, el cost de tenir una formació de cinc anys (3 de Grau i dos de Màster) es dispararia fins a l'entorn dels 10.000 euros, en el millor dels casos.

Què en penseu de tot açò? Com creieu que vos afecta? Creieu que aquesta organització del sistema universitari garanteix la igualtat d'oportunitats entre tots els ciutadans que volen accedir a l'Educació Superior?

Enllaços:

Notícia del periòdic El País

Què és l'Educació Física?

Existeixen moltes possibilitats d'enfocar i concebre l’educació per la qual cosa aquesta es configura com un espai heterogeni. L’educació física no és una excepció a aquesta heterogeneïtat, per això vos demanem que respongueu a les següents preguntes:

• Què creieu que hauria de ser l’Educació Fisica?
• Per a què penseu que serveix o quines són les seues funcions?
• Quíns coneixements penseu que s'han de desenvolupar en el marc d'aquesta?

Els estereotips de gènere en l'esport

Malauradament, en la societat en la qual vivim, els estereotips de gènere continuen tenint una presència molt important i contribueixen a la persistència de la discriminació de gènere. En l'àmbit de l'esport també trobem amb freqüència aquests estereotips que infravaloren el paper de les dones i la seua capacitat. 

El següent vídeo tracta la problemàtica dels estereotips de gènere en l'esport i mostra com, sense adonar-nos-en, de vegades reproduïm aquests estereotips. A més a més, és molt interessant veure les diferències entre les reaccions dels i les adolescents i les de les xiquetes més menudes.

Què vos ha semblat el vídeo? Què penseu dels estereotips de gènere en l'àmbit de l'esport? I en la societat en general? Com podem lluitar contra aquests estereotips i arribar a la plena igualtat entre homes i dones?